Aquesta pàgina pertany a www.evagomez.com, pàgina oficial de la cantautora Eva Gómez.

divendres, 27 d’abril del 2018

GUILLEM AGULLÓ: fa 25 anys.

La cançó diu "dèsset anys tenia jo, la vida plena encetava..."

Quan jo comptava amb eixa edat va passar allò de Guillem. Per a mi, com per a molta gent, era un xic desconegut. Un xic de divuit anys al que havien assassinat uns feixistes. La notícia volava per les aules amb indignació i incredulitat. Jo estudiava a l'institut, però també estava ja començant a treballar en açò. Feia cançons... Cantava, tocava la guitarra elèctrica i ja començava a viure de la música; anava i tornava a classe. Viatjava, anava de bolos. La notícia em pillava immersa en la meua vida, la qual començava a ser més que interessant, doncs per fi tenia a les meues mans una bona guitarra i un grapat de cançons per anar fent camí.

La sensació que vam tindre amb aquelles edats va ser estranya i difícil d'entendre. Saber que uns individus havien assassinat un xic de la nostra edat per diferències ideològiques... Allò va ser com obrir els ulls. I va passar "al costat de casa", pràcticament. Jo, sincerament, recorde no saber molt bé com encaixar-ho. Era com que els valors que ens estaven inculcant a les aules, a casa... caigueren de sobte. Aquella societat tan "color de rosa" que ens pintaven no era tal. També tenia un punt terrorífic poc definible i poc administrable per ments encara molt innocents i postadolescents.

Els anys anaren passant i la vida amb ells. Apropant-se els vint anys de l'aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló aquell record tornava amb força. Jo em veia, entre nebuloses temporals, parlant amb les companyes al pati de l'institut anys enrere, amb pena i ràbia. Aquell record era recurrent... 

...I un matí, vaig composar una cançó anomenada "Ara fa vint anys". La vaig incloure al disc ENTRE LA TERRA I EL CEL, un treball reivindicatiu com pocs. Allí havia d'estar aquella cançó. Aquell sentiment i el seu nom escrit al llibret del disc, a mode de dedicatòria en la lletra de la cançó.

Qui m'havia de dir a mi que aquell sentiment i aquella cançó estarien presents en l'ACTE HOMENATGE A GUILLEM AGULLÓ a València en el 25é aniversari del seu assassinat. La cançó va passar a dir-se "Fa vint-i-cinc anys" i successivament, així anirà complint anys com tot, com tots i totes.

En directe als Jardins de Vivers en el concert Homenatge a Guillem Agulló

Dissabte 21 d'abril de 2018, les institucions van fer per fi un reconeixement públic a la figura de Guillem posant el seu nom al passeig dels Jardins de Vivers on estàvem fent aquell homenatge: PASSEIG DE GUILLEM AGULLÓ... Perquè aquell nom, aquella cara, aquella vida truncada... ja feia 25 anys que existia com a símbol de tot un moviment antifeixista, com a símbol de la llibertat de pensament i llibertat ideològica. 


"Divuit anys tenia ell, la vida plena encetava..." - 'Fa vint-i-cinc anys'.

dilluns, 26 de març del 2018

En el programa SER DONES de Cadena Ser

La gent que em coneix bé, des de fa anys, sap molt bé que la meua tasca en la música és extensa: cantautora, guitarrista, cantant, baixista, arranjadora, tècnica de so, productora musical... De tot un poc.

Bé, el cas és que tot va començar allà per l'any 1998 quan vaig interessar-me per arranjar i enregistrar les meues cançons. Era cantautora i volia ser autosuficient, per necessitat; per poder mostrar la meua música. En aquella època no era fàcil i necessitava ajuda per poder fer una "maqueta" amb gravacions de les meues cançons. Allò va fer que en 2001 començara a fer algun curset de so d'iniciació i que, en l'any 2003, començara a estudiar més seriosament un master de so professional en l'escola ARS de València, seguit de més cursos de caràcter professional; pràctiques a estudis i fins i tot aconseguir un Diploma d'Especialització Professional Universitària, per la UPV.

...Però això no ho és tot. Realment sempre m'he basat en l'experiència personal adquirida dalt i baix dels escenaris, en tota una vida dedicada a la música i en la sensibilitat personal per arranjar, gravar i produïr qualsevol cançó, pròpia o aliena. 

En 2005 ja tenia el meu propi xicotet estudi de gravació i començarien a sonar coses amb una qualitat mínimament professional, donant el gran pas en l'any 2008 amb una producció ja completament professional. Fins el moment, ja van uns dotze treballs professionalment editats i un parell que estan en camí.

Us convide a escoltar l'entrevista que Teresa Romero em va fer al seu programa SER DONES de Cadena Ser Ràdio La Vall d'Uixó.

Pulseu per escoltar l'entrevista
ENTREVISTA al programa SER DONES, amb Teresa Romero

Amb Teresa Romero a Cadena Ser, Ràdio La Vall d'Uixó (15 de març de 2018)

dimecres, 21 de febrer del 2018

Proposicions indecents

Proposició 1

Sovint em pregunte què impulsa a una persona o grup de persones a organitzar actes de tot tipus i sol·licitar el treball complementari d'una persona professional de la música que vaja sense cobrar a fer la seua feina. Normalment són actes de caràcter social, polític; alguns amb finalitats poc clares... Actes que, de vegades, tenen pressupost per a tot a excepció de per a l'artista de torn, què deu anar a posar un punt escènic a tal esdeveniment... "per fer-lo més bonic".

* Quede clar que alguns d'aquests actes poden tindre la més amable de les intencions; la més solidària de les finalitats. Però és que l'artista té el dret d'admissió; el dret a elegir on vol i on no vol participar pel motiu que siga.

Proposició 2

El món de l'espectacle pateix intrusisme. Sí senyors i senyores. Fa més de 25 anys que treballe en la música i és una cosa que he vist i he analitzat a poc a poc, any rere any. És una cosa evident, no es pot negar. Tant a nivell artístic com a nivell de producció de concerts, festivals... hi ha gent que intenta posar el cap per diferents motius. Ho entenc, és un món molt atractiu. El món de la música mola. Però quan algú és un "aficionat" i organitza actes sense ajudes i sense suports fiables realment només pot oferir fum, parlar fum, pagar fum...

* Quede clar, que l'artista continua tenint el dret d'admissió, en qualsevol cas.

Proposició 3

"Tinc un bar i vull que vingues a tocar"

A mi m'agrada tocar en bars, quan tinc el cos i el temps per a fer-ho. Ho he fet, ho faré... Però no sempre són moments propicis. De fet, alguns llocs que estime tenen les portes obertes per a mi i jo per a ells. 

Però, altra història, és que corre per ahí la llegenda urbana de què els músics alternatius, cantautors, folkies i altres espècies estem àvids de mostrar allò que fem, ja que com ningú ens fa ni cas... almenys així ens promocionem, hehe. Gerents de més d'un lloc m'han fet saber que ells han recuperat així la cultura d'una ciutat determinada... Ai, mare! Senyors i senyores no es munten pel·lícules. Peguen vostés una volta fora del seu "garito".

* Continuem pensant, que malgrat tot, l'artista encara té el dret d'admissió.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En qualsevol dels tres casos, quan dones les teues raons per no anar a fer el teu treball gratuït, en males condicions o per molt menys d'allò que tu estimes correcte... pots patir desqualificacions; algunes greus. Jo de fet les he patit. És com un contraatac constant. Una lluita constant. 

Encara que semble un mite, les persones que ens dediquem professionalment a la música, també tenim dret a menjar d'allò que fem. Així que gràcies a les persones que sí que compreneu tot açò, perquè gràcies a vosaltres algunes esperem poder seguir exercint la nostra professió: LA MÚSICA.